Una setman de Maig

Porto una setmana molt cansada .... a veure si això s’acaba i podem recuperar-nos.

Sempre s’ha dit que estar en un sofà mirant la tele no es fer esport .... qui ho ha dit això? ... algú que te un negoci relacionat amb algun gimnàs o eines per fer-ne, segur.

Comencem a fer una mica d’història ... la setmana passada venia de la celebració de la lliga de futbol. Un camí llarg i feixuc, i clar, les celebracions cansen. Però la feinada que m’esperava i s’acumulava no en tenia ni idea.

Vaig començar el diumenge 14 de Maig ... em van fer aixecar d’hora. Tocava el Gran Premi de la Xina, .. consti que per dosificar-me de lo que m’esperava vaig anar dret a la cursa de les motos grans ... “peaso” carrera de patiment, era el primer cop que guanyava Dani Predrosa en la categoria de MotoGP (jo en dic, les grans). Venia tocat de la caiguda de Turquia (jo, no en Dani) i fins que no va acabar no vaig estar tranquil.

No m’havia recuperat del esforç, pràcticament m’acaba de fotre el vermut i .. apa-li un altre plat fort, el Gran Premi de Catalunya de Formula 1 ..... tenia confiança de veure un altre cop el Schumi fotent-li canya al Alonso (em cau malament l’Alonso, també em cau malament en Marc Gené, van de creguts i no m’agraden, no hi puc fer res ... tot i que es molt bo “el puta”).

Encara no havia paït el dinar ni la victòria del Alonso .... canvio de canal i veig un tros de tenista ... en Nadal, una fera, un animal (en el bon sentit). Aquest tot i ser seguidor del Madriz (no es pot ser perfecte), em cau be, per mi es el numero 1, però li ha tocat viure al mateix temps que el Federer i ..... això ja passa. No es el primer, que hi farem, tot i que encara es molt jove i per poc que pugui pujarà al graó mes alt. En fi, que no mes de veure’l vaig quedar fet caldo (brou queda lleig), cansat i xop de suor. Semblava que era jo qui, quant seia a la cadira, era al camp .... es el sofà, que poc a poc, s’assemblava mes a una cadira. El cul, amb perdó, no el sentia.

Així vam acabar aquell diumenge. Arriba el dilluns i anem a la feina, a descansar ... per això son les feines, no? ... però de cop em ve al cap que ens juguem la copa d’Europa de Campions de Lliga (allò que en diuen “la champions”, mira que son cursis, en fi ....).

En fi, arriba el dia esperat, no passaven les hores però per fi, arriba el dia .... compro el sopà. Un dia especial de futbol el que es porta es un ENTREPÀ ... que ningú ens distregui amb rucades de mirar a un plat, s’ha de mirar la tele fixament. Parlo amb la dependenta de la tenda i em diu, que no soc pas l’únic que li comenta lo del entrepà ... i que aquell dia no es ven gens de peix ... la gent no està per treure espines. Això m’ho va dir seriosament i la vaig creure, qui en la seva fase fubolistica-nerviosa, està per treure espines d’un peix? ... en un moment donat pot sortir l’espina, el peix i el plat pels aires .... res, un bon entrepà, un assortiment de cerveses, unes olives per menjar algo vegetal i contribuir amb la dieta mediterrània.

I un tema que avui es essencial i bàsic !!!! ....apagar els telèfons mòbils (un tema del que en parlaré un altre dia, però .... tant costa preguntar – pots parlar? .... abans de fotre la parrafada ... coi que pots estar en un lloc on no pots o no conve parlar !!! A mes d’altres, que sense parar-se a pensar, que ... la gent dinaaaa, la gent sopaaaaaa, la gent condueiiiiix .... en fi, que alguns truquen a les 11 del vespre com si fos migdia .... ja en parlarem un altre dia.

Total, arriba el dia i l’hora, les 6 de la tarda del dimecres 17 de Maig .... pleguem de la feina, hem procurat durant tot el dia de que no hagi “desgracies”. Feina aconseguida i ni un mal de cap que distregui l’atenció ..... anem cap a casa i ... un petit berenar per aguantar que els nervis a la panxa i que no ens juguin una mala passada. (estic convençut que aquell dia, a aquella hora, les urgències dels hospitals eren deserts)

A les 7 de la tarda dutxa .... estiraments i precalentament (del sofà). A les 8 xarla amb .. la dona ... no hi ha res? Segur? ... dons no hi soc fins a les 11 o mes ... i si la cosa acaba malament potser fins diumenge no em parlis.

Preparem l’entrepà, la taula, les cerveses, tabaco, cendrers, .... Ja ho tenim tot i .. comença el partit ... d’entrada ens foten un gol, però ens donen un caramel perque no emprenyem .. foten al carrer al porter ... un paio alemany que ho para tot. Però tot i jugar contra 10, un altre jugador, un que porta nom de llauna de sopa ... ens la fot de cap dins la porteria.

Ho sabia, no podia ser tant maco. Aquí comença el patiment .... quant estava “al borde de un ataque de nervios”, quant ja m’havia fotut la sal de fruita (l’acidesa començava a fer acte de presencia), acaba la primera part. Aprofito per anar a fer “coses” per allò de que no t’agafin amb els pixats al ventre .... comença la segona part i la cosa continua magra, molt magra ....

Coi, m’havien dit que el futbol es un espectacle i en un espectacle hi anem a disfrutar, no a PATIR !! .... decideixo anar a fer-me una truita de Prozac ... la cosa pinta malament i si perdem els propers dies seran durs, molt durs, ho tinc com un pressentiment. Apart de cava, el Prozac era necessari. Però apareix la llum (o millor dit l’Eto’o... en aquell precís moment, quant tenia agafat el plat i donava voltes al ou amb la forquilla sento dir .... goooool !!!!! Es la meva creu, sempre em perdo els gols. La propera vegada començaré a mirar el partit mitja hora mes tard ... en solidaritat al la resta de culers, ho sento, soc jo ....

Deixo l’ou al plat, la caixa de Prozac tancada i m’assento altre cop al maleït sofà, aquell que cansa tant, a veure la resta del partit ... sembla que l’Enric (!) està cansat, se’l veu com esbufega en una cantonada del camp. Penso, aquesta es la nostra i ..... patapam ..... goooooool !!!! del Belletti, un defensa que mai havia fet un gol, i va, avui, i fa el gol de la seva vida (per mi el poden vendre, mai mes fotrà algo decent, viurà de rendes, aviso). D’aquí al final, el cor anava a 100 ... que dic 100, a 180 i això que feia baixada ... un passeig fins al final, un passeig llaaaaaarg, un sol equip sobre el camp .. el meu, el nostre.

La resta ja la coneixeu ..... no cal tornar a insistir com vam viure aquelles hores ... es curiós .. primer Londres, després Paris .. només queda Reus (les 3 ciutats que marcaven el preu del aiguardent a finals del segle XIX) ..... en fi, que ja la tenim a casa. La Lliga de Campions del PATIR.

I per arrodonir la setmana .... avui, Gran Premi de França .... pole per Dani, surt el 4rt .... després es segon, cau el que anava 3er .... el primer, en Rossi, trenca la moto. En Dani passa a ser primer i després ..... després els passen dos italians i acaba 3er ..... una carrera angoixant .... altre cop el cansament es present.

Per tot això, i mes, que veure l’esport a la tele assegut al sofà no es fer exercici? ... ho sento, no hi estic d’acord ... quant camino, quant vaig amb bici, quant faig alguna partideta de ping-pong .... estic com una rosa ....

Ho vaig deixar, notava que em “gastava” i em vaig proposar arribar el mes fresc i descansat possible a la jubilació, està clar que em vaig equivocar. Els no ho fan no ho poden saber .... però on es pateix de debò, on sues com mai, on no pares de moure’t es la sofà ..... això es fer esport i si això ho convinem amb alguna partideta de parxís pues millor que millor.

Lo altre, l’esport son rucades de ... 22 darrera una pilota?, caminar sense sentit?, pujar muntanyes ... (un cop ets al cim has de tornar a baixar-la, no te sentit), córrer damunt una bicicleta per veure qui arriba primer ... per què? ... amb un cotxe o moto, donant voltes fins a marejar-se? ... tornar la pilota al contrari i així fins que es falli, no ho entenc !! el cas es, que tots aquest, quant tenen 40 anys fan cara de vells, així que ..... ni fer esport, ni mirar-lo .... lo millor el parxís o si no se’n te .... Salsa Rosa.